Per què els Sims? Per què el World of Warcraft?
Què ens quedava quan la societat va decidir abandonar-nos?
Quines sortides ens queden a aquelles i aquells que la societat ens "ha maltractat"?
On estaven totes aquelles paraules i mostres de suport quan em tocava amagar-me a la biblioteca a l'hora del pati perquè no em trobaren? O quan em van trencar les ulleres amb una pedra sortint de l'Institut de camí a casa? Quan em deien "sucia" perquè la psoriasi va decidir, quan tenia 12 anys, que era l'hora d'ocupar els meus cabells? Risses, burles, comentaris, insults... assetjament. Quan la societat encara no era conscient que, de vegades, la sortida era deixar la vida terrenal o intentar-ho.
Amb el temps aprens a lluitar, a fer camí. A trobar suport. Però, mai ens obrim del tot. Ens acompanya tota la vida. I, a més, sempre hi ha algú per recordar com eres de menuda o que et feien.
Un ordinador va ser suficient per conèixer als Sims.
A les 17.00h sempre em quedava a l'escola, quan anava a 5é, per ajudar al Dire. La meua recompensa: jugar als sims a l'ordinador de l'escola. A casa no ens podíem permetre un ordinador.
Quina sensació. Ser qui jo volia ser, sense cap veu darrere meu humiliant-me. Creant i fent vida. I després va arribar el World of Warcraft. On vaig fer amics i amigues, un joc per aprendre, que em va omplir i em van ajudar a sortir de moltes coses.
De vegades no sabem què passa la gent en la seua intimitat. Els videojocs em van ajudar a donar-me compte que tenia amics, que la meua família estava al meu costat i que, temps després, el meu home em dóna la mà sempre i està al meu costat acompanyant-me i sense deixar que caigue. Sense caure en un forat d'una innestabilitat emocional contínua.
Diuen que és de covards el que ha fet Reckful i que és la sortida fàcil, però, que tenia ell al seu cap? Prejutjar és fàcil, assetjar darrere d'una pantalla, també. Ser jutges de les vides dels altres sense parar a mirar la nostra, pareix que també ho és.
No penseu que esteu a soles, ploreu si cal, crideu si cal, piuleu, truqueu, comuniqueu... ni estem ni esteu abandonats ni apartats. Ajudem i ajudeu-nos. SEMPRE.
On estaven totes aquelles paraules i mostres de suport quan em tocava amagar-me a la biblioteca a l'hora del pati perquè no em trobaren? O quan em van trencar les ulleres amb una pedra sortint de l'Institut de camí a casa? Quan em deien "sucia" perquè la psoriasi va decidir, quan tenia 12 anys, que era l'hora d'ocupar els meus cabells? Risses, burles, comentaris, insults... assetjament. Quan la societat encara no era conscient que, de vegades, la sortida era deixar la vida terrenal o intentar-ho.
Amb el temps aprens a lluitar, a fer camí. A trobar suport. Però, mai ens obrim del tot. Ens acompanya tota la vida. I, a més, sempre hi ha algú per recordar com eres de menuda o que et feien.
Un ordinador va ser suficient per conèixer als Sims.
A les 17.00h sempre em quedava a l'escola, quan anava a 5é, per ajudar al Dire. La meua recompensa: jugar als sims a l'ordinador de l'escola. A casa no ens podíem permetre un ordinador.
Quina sensació. Ser qui jo volia ser, sense cap veu darrere meu humiliant-me. Creant i fent vida. I després va arribar el World of Warcraft. On vaig fer amics i amigues, un joc per aprendre, que em va omplir i em van ajudar a sortir de moltes coses.
De vegades no sabem què passa la gent en la seua intimitat. Els videojocs em van ajudar a donar-me compte que tenia amics, que la meua família estava al meu costat i que, temps després, el meu home em dóna la mà sempre i està al meu costat acompanyant-me i sense deixar que caigue. Sense caure en un forat d'una innestabilitat emocional contínua.
Diuen que és de covards el que ha fet Reckful i que és la sortida fàcil, però, que tenia ell al seu cap? Prejutjar és fàcil, assetjar darrere d'una pantalla, també. Ser jutges de les vides dels altres sense parar a mirar la nostra, pareix que també ho és.
No penseu que esteu a soles, ploreu si cal, crideu si cal, piuleu, truqueu, comuniqueu... ni estem ni esteu abandonats ni apartats. Ajudem i ajudeu-nos. SEMPRE.